Ja coneixem ALBENA TEATRE. Potser les seues obres no passaran a la posteritat com obres d’art dins el teatre, però no se’ls pot negar que són honests, que treballen molt bé i que sempre es gaudeix molt a les seues representacions. I si em permeteu més, tots eixim amb un sentiment agradable, amable, tranquil… i pels temps que corren, això no està gens malament!

BESOS és una obra fresca, malgrat els anys que fa que s’estrenà, o tal volta siga fresca per a mi, que tinc 57 anys.Hi ha una cosa amb la que no estic d’acord quan a l’obra es diu que si ens trobem fotuts i escoltem una cançó de Perales, etc., ens fa sentir pitjor. No. A mi m’agradà molt escoltar eixes cançons que feia molt de temps no escoltava. Possiblement perquè, malgrat tot, he après a acceptar-ho tot, les coses bones, les no tan bones i les altres. També vull dir que totes les persones amb les que he parlat de l’obra, els ha agradat moltíssim, i l’han recomanada als seus amics.

L’espai escènic, correcte, i la interpretació, molt bona. Tot molt mesurat, tot molt clar per a tots. Gràcies ALBENA!

I, ara, si m’ho permeteu, sols un comentari sobre DELICADAS. Conforme ha passat el temps, m’ha agradat més, he entrat més en ella. No em costaria res assistir de nou a la seua representació. Una persona amb la que he parlat de l’obra, també li agradà molt, i em comentà que tot el que posa en escena T DE TEATRE, és molt bo. Ara mateixa pujaria la puntuació que li fiquí fa unes setmanes.

3/5 Content cap a casa

Divertida, fresca, dinàmica, juvenil, elegant, original, optimista, reveladora, atrevida, simpàtica, incisiva, despreocupada i honestament còmica. Així és Besos, aquesta obra que vam veure quasi tots els valencians a finals dels 90 i que torna ara a El Musical amb el mateix elenc. Si no la van veure aleshores, no tenen excusa per a no fer-ho ara, i si, com jo, ja la van veure, vegen-la una altra vegada: recordaran i entendran el perquè d’aquell fulgurant èxit.

Besos presenta l’estructura tan recurrent de la dramatúrgia actual d’escenes independents unides per un mateix tema. En aquest cas, ens parla de l’amor, de l’amor en totes els seus vessants i tipus de relacions. Un munt de bogeries amoroses. L’amor convencional, l’amor absurd, l’amor comprat, l’amor matrimonial, l’amor i l’amistat, i el sexe…, l’amor per aparença, l’amor frustrat, l’amor i el pas del temps, l’amor deteriorat o el renaixement de l’amor. El nexe és la música, com ja sabran, cançons “d’avui i de sempre” com se sol dir, que gaudirem de nou reinventades i sobretot, reinterpretades per uns meravellosos actors i actrius. Pense en algunes de les escenes i em semblen impecables, com la de l’home que veu passar la seua vida en el temps que dura una cançó, o com la del matrimoni que no pot consumar el seu amor per una “disfunció genètica” de la dona, o com la del professor que s’enamora de les seues irresistibles alumnes a pesar de duplicar-los l’edat. També m’encanta la força del principi, una autèntica invitació a passar una estona entretinguda i a parlar, amb un humor desenfadat, d’allò que tots sentim.

La complicitat i harmonia dels actors després d’aquest temps roman intacta i dota de fluïdesa i ritme el muntatge. El contrast entre el roig i el negre de l’escenografia i el vestuari, i el de la calidesa i suavitat del vellut amb les punxents situacions dramàtiques, acaben per definir un espectacle complet.

“Només tu, al meu costat, fas bell el pitjor del meu passat. Només tu, saps veure’m, coses noves solament amb mirar-me…” Amb el propi antídot de Besos, els convide a dedicar una nova mirada a aquesta obra emblemàtica d’Albena, una de les companyies valencianes més fructíferes i amb més repercussió i reconeixement. Eixiran del teatre amb un somriure al rostre i taral·lejant la seua melodia favorita. I és que Besos és aquesta dosi d’optimisme que tots necessitem.

Valoració 5/5 Estatueta

Musical comercial, apte per a fans, susceptible d’agradar tothom, sobretot els més sensibles a l’enyorança. Els actors, coneguts, fan el que saben fer i no defrauden. Carles Alberola, amb la gestualitat de sempre dibuixa amb gràcia el pobre terròs tendre que en el fons tots som. Algun diàleg és especialment intel·ligent, però, en general, la provocació és menor. Una reposició, sense additius; els vaig tirar en falta. Un producte molt valencià: alegre, poc compromès, bilingüe… els referents són d’una època, encara actual, on la música és en castellà. Em pregunte, i per què no alguna referència a l’imaginari col·lectiu de la música anglosaxona, o almenys italiana o francesa? Cançons emblemàtiques no faltarien. Jo vaig tirar en falta en aquesta reposició alguna cançó en la llengua del país com “Paraules d’amor” del Serrat o alguna altra més moderna com “Camals mullats” de la Gosssa Sorda. Suggerències. Espectacle per a omplir teatres, que en els temps que corren ja va bé. Recomanable per a passar-s’ho bé i carregar les piles del cor.

Valoración 3/5 Content cap a casa.

Sens dubte, és una gran notícia que una companyia valenciana, com en aquest cas Albena Teatre, arribe als seus 18 anys de vida i que ho faça amb la reposició del muntatge “Besos”, una comèdia musical de gran èxit estrenada el 1999. I encara ho és més veure com l’obra, després d’anys, arriba tan fresca, irreverent i divertida com la recordàvem, la qual cosa ens fa pensar que estem davant d’allò que pot ser considerat un dels grans muntatges del teatre comercial valencià dels darrrers quinze anys. I utilitzem la qualificació de teatre comercial per referir-nos al fet que l’obra està pensada per arribar a un públic ben ampli, el qual passarà una bona estona al teatre, podrà riure, pensar una miqueta sobre les coses de l’amor i les relacions de parella i, sobretot, gaudir d’un treball interpretatiu excel·lent que, en aquesta ocasió, explota les capacitats musicals i coreogràfiques dels cinc intèrprets. I tot això, cal destacar-ho també, des d’una qualitat en el text i en la posada en escena inqüestionable, que sap combinar l’interès per captar un públic general i el compromís amb un treball creatiu exigent. Així doncs, no deixen passar l’oportunitat per revisitar aquest muntatge o per descobrir-lo per primera vegada.

Valoració 4/5 Públic en peu.

L’espai escènic m’ha semblat bé, sense grans aportacions. L’actuació, tots molt bé, especialment les actrius.

Com ja he dit en anteriors escrits, no m’agrada llegir res sobre obres que haja de criticar, abans d’assistir a la representació. Em fa por rebre influències externes.
I he de dir que no entenguí el fil conductor de l’obra fins a que, una volta acabada la representació, vaig llegir l’explicació del programa de mà. Malgrat això, he gaudit de l’obra, m’he trobat molt a gust.

Moltes de les “escenes”, es podrien allargar, i fer d’elles una obra teatral, més o menys completa.
Trobí moments d’una tendresa especial, altres en els que l’acció va ser molt dura, altres absolutament increïbles (com l’aviador que aterra per a beure aigua,..), però m’agradaria comentar-ne dos: quan l’home major (és l’avi?) li proposa a la xiqueta (és la neta?), que es faça el seu amic al Facebook ens parla de la soledat radical de tots nosaltres, i de la necessitat de l’home major d’estar en contacte, encara que siga per mitjans que no pot arribar a entendre molt bé, amb les persones del seu entorn, a les que estima, i voldria tindre més al seu abast; però una escena que crec deu ser ressenyada és quan el soldat, el nuvi en el front, li demana a la seua núvia, que li envie una foto d’ella nua, i li envia a un amic, fotògraf, per a fer eixa foto. Crec que és d’una dolçor i d’una puresa extraordinària.

Com a reflexió, pot ser fora interessant fer una xicoteta explicació al començament del perquè de l’obra, del viatge en el temps en base a records, sense intenció de fer una història, tan sols com a mena de records solts… No com un narrador en off, sinó com una espècie d’introducció teatralitzada.

Valoració 3/5 Content cap a casa

L’instant d’allò quotidià i d’allò intrínsecament femení. Així podria definir què és “Delicadas”: un lloc còmode, confortable. Un organitzat recull d’escenes, algunes independents, altres amb alguna continuïtat, tal vegada alguna que se’ns escapa, però els diàlegs de la qual romanen difuminats en un eco o en una aroma que tal vegada percebem després.

L’ambient emana una mica de la “Belle époque” de Fernando Trueba, una pel·lícula que m’encanta perquè és entranyable i sincera. L’obra arreplega eixa espècie de costumisme contemporani on allò tradicional es conta amb el llenguatge del nostre temps, però sense perdre l’essència. Una desfilada de personatges d’abans i d’ara, de dones i d’homes que parlen de la vida, dels detalls de la vida, perquè com en l’escena de la pintora s’assenyala, dins dels detalls més insignificants està el misteri de l’existència. També es parla de la mort, com a contrapunt necessari d’una vida gojosa.

Les claus de la posada en escena són una escenografia i un vestuari bells, polivalents i altament poètics, i unes interpretacions contundents i plenes de matisos, ironia i sentit de l’humor. Actrius i actors meravellosos que ens prenen suaument de la mà per a donar-nos un agradable passeig pel seu món, tranquil però ple de passions.

Així que aquesta vegada sí, el títol es correspon amb el muntatge, perquè la delicadesa, tant en el plànol dramatúrgic com en l’estètic, articula cadascun dels elements del muntatge. La delicadesa, simbolitzada en la solitària rosa roja que serà tristament “amputada” de l’infèrtil roser, romandrà viva en la memòria de l’espectador fins i tot quan ja haja abandonat la sala, ja que en poques ocasions es pot gaudir d’un treball realitzat amb tan bon gust. Enhorabona a la companyia i no se la perden.

Valoració 5/5 Estatueta

És una llàstima que el poc teatre que arriba de Barcelona sovint haja de passar pel tamís del castellà, i no voldria crear cap polèmica lingüística, o més aviat voldria obviar-ne els motius. És inevitable, però, recordar la frescor de la sèrie televisiva Jet lag de la mateixa companyia, a l’enyorada i censurada TV3; va bé, el teatre no és la tele, i també saben actuar en castellà. És una altra història. A “Delicadas” predominen l’humor i les ganes de viure. Les protagonistes són dones que voldrien volar, però que pels condicionants històrics o la condició femenina han de tocar de peus a terra i gaudir amb la immediatesa. Les històries, independents, tenen el nexe comú d’una època, l’anterior i posterior a la guerra del ’36; només dos se n’ixen d’aquesta ambientació, la pintora que vol vendre un quadre en euros i el pare que vol fer-se del facebook per estar més en contacte amb la filla adolescent. L’obra entreté d’una manera amable, tot i que en alguns moments desitjaries una major profunditat del text i no un simple passatemps. Un terra convex que augmenta la superfície de l’escenari i un cel còncau lluminós que el fa més petit són un espai escènic senzill, que defineix encertadament les protagonistes, “Dones amb els peus a terra i la mirada al cel. Aquesta ha estat la clau per construir un espai on aquests dos elements, terra i cel, apareixen literalment” en paraules d’Alfredo Sanzol, autor i director de l’obra. La mínima presència d’elements a l’escenari potencia el teatre d’actor. L’arbre i el roser remeten indefectiblement a l’imaginari del Petit Príncep, no sé si d’una manera volguda o no. Finalment, com el teatre és passió d’actors, però també d’espectadors que al cap i a la fi en són els destinataris, voldria destacar l’actuació de Carme Pla al monòleg de la mestressa i el peixater; un plaer de recitació.

3/5 Content cap a casa

Actriu, Filòloga hispànica i professora

Valoració: 1/5 Tanque el teló.

Perversiones sexuales en Chicago: el muntatge no respon al títol. No hi ha cap rastre de ‘perversió’ que responga a les nostres expectatives. De fet, els diàlegs exploten tot un seguit de llocs comuns sobre el sexe i les relacions interpersonals una miqueta esgotats en els temps que corren.

L’argument és el de menys, és senzill i poc original: xic i xica es coneixen a un bar de copes i s’enamoren mentre els seus amics desconfien de la seua relació; finalment el temps els dóna la raó i la parella trenca. Però no és la falta d’originalitat del tema el que disgusta, sinó la forma tan convencional d’abordar-lo que agreuja la sensació d’absència de conflicte dramàtic. A més s’adverteix un diferent nivell interpretatiu entre els actors, una evident falta de cohesió que repercuteix negativament en el missatge que l’obra ens vol transmetre. No sabem molt bé què se’ns vol contar. Les relacions entre els actors resulten superficials i poc creïbles i curiosament, s’adverteix molta més tensió sexual en els personatges de Bernie i Joan que en els de la parella enamorada. Fernando Gil i Cristina Alcázar ho resolen millor, ells dinamitzen l’obra i mostren a uns personatges més clars. Sobretot, Fernando Gil, que amb una certa “sobreactuació” converteix el seu odiós personatge (almenys des d’un punt de vista femení…) en un tipus infantil i simpàtic malgrat tot.

No obstant això, l’obra resulta entretinguda: el vestuari està molt cuidat (amb un punt de desfilada de models), les actrius guapíssimes (a pesar de la incomoditat manifesta dels altíssims talons d’Úrsula Corberó), el ritme agradable i alguns moments divertits. Però tanmateix, és un muntatge els perfils del qual no estan ben definits, i l’espectador sent que allò comercial ha vençut a la part artística i que hi ha una falta de treball en el producte final.

Relacions Laborals FGV MetroValència

Valoració: 3/5 Content cap a casa

Gràcies a David Mamet i a La Ruta Teatro, per haver-nos fet riure durant 90 minuts. Tal com està el pati, és d’agraïr.

Considere que totes les persones tenim interès en saber el que pensa el sexe contrari sobre determinats temes, especialment sobre el sexe. I jo no sóc una excepció.

Aquesta obra ens parla d’això.

Des de el meu punt de vista, molts dels diàlegs són ja suficientment coneguts, però hi ha moments en que el discurs s’endinsa en terrenys no tan trillats, més nous i un poc més valents.

Voldria ressenyar un punt interessant des del punt de vista personal, i és quan Bernard parla al seu amic del prisma que es pot donar als esdeveniments que ens ocorren, i que podem fer que ens afecten o no. Interessant.

L’escenari senzill, però efectiu. Els personatges, creïbles. Tots els que hem assistit a aquesta representació tenim un amic o conegut que ens recorda a algun dels personatges.

Filòleg Italià, poeta i professor de secundària

Aquest és un espectacle teatral a mitjan camí entre el monòleg tan de moda actualment i un argument cohesionat. Dos amics i dos amigues amb ganes de lligar es troben. Dels quatre ix una parella, contra els consells àcids dels amics respectius. La relació de Danny i Deborah que havia començat com un joc acaba quallant i decideixen viure junts. La incertesa i les petites frustracions de la vida en parella provoquen una reflexió sobre les relacions líquides, inconsistents. Finalment, tot reprendrà el camí de l’inici perquè els implicats és resignen a un model de relacions interpersonals eternament adolescents, on el realisme del llenguatge més groller dissimula el desig de sinceritat. En el moment d’inflexió de l’obra, Deborah enyora amb tendresa una anècdota de petita amb sa mare “No sabem el que volem fins que no ens ho donen” (o una cosa així), en un intent per recuperar una relació que dóna per perduda perquè no compren que puga ser d’una altra manera.

Tenim una peça actual, divertida, amb l’atractiu de comptar amb actors televisius. No conec el text anglès de l’obra, però el llenguatge, almenys en el teatre, no per més grollerament realista és més incisiu.

Valoració: 3/5 Content cap a casa.